Via lliure als transgènics

 
No resulta fàcil opinar, amb solvència, sobre qüestions que afecten la producció d’aliments al planeta, en un món on milions de persones pateixen fam o malnutrició fruit dels desequilibris i les injustícies. En aquest sentir, durant molt temps vaig trobar excessiu elevar el tema dels transgènics a la categoria de les “causes justes”. Em semblava perillós atorgar-li més importància de la necessària i focalitzar-hi obsessiva atenció. L’evolució de la situació, però, a nivell mundial, d’una banda, i al nostre país de l’altra, em mouen a tornar-ne a parlar.
El Parlament de Catalunya acaba de tancar la porta al debat sobre els transgènics. La recollida de signatures per instar les autoritats a aturar la progressió dels cultius de transgènic ha tingut ha topat amb la negativa d’una majoria de grups parlamentaris que evitant el debat han legitimitat, de retruc, l’extensió de cultius de varietats vegetals genèticament modificades. Permetent, per anar al gra, l’extensió del cultiu de blat de moro Bt patentat per Monsanto, del que Espanya concentra el 75% de la producció, i del que Catalunya és líder en plantacions. Via lliure, doncs, als transgènics i sans i estalvis els interessos de la multinacional que patenta llavors a tot el món.
No sé quin estrany instint pervers habita en la classe dirigent d’aquest país perquè sempre haguem de ser líders en decisions retrògrades. La por? La ignorància? La submissió als interessos de les grans multinacionals? Potser una mica de tot. Acostumem a ser els més aplicats en mesures conservadores i ho presentem com si fos un senyal de progrés. Independentment de la maldat intrínseca o no de les plantes amb OGM, no sembla que abonar el camp als potentats de l’agroindústria sigui la mena d’estratègies que més afavoreixin la recuperació d’una agricultura tant i tant malmesa. Mentre diversos països de la Unió Europea (Alemanya, Àustria, Grècia, Hongria) i fins i tot Canàries, Astúries i Euskadi dins l’Estat espanyol, n’han vetat els cultius, part de la classe política catalana aposta per seguir-ne sent capdavanters.
Al•leguen els defensors de tal decisió els vist-i-plau del que eufemísticament s’anomena comunitat científica. Tampoc entenc, aquí, la postura que adopten alguns dignes professionals de la ciència, que defensen els cultius transgènics utilitzant arguments pèrfids com el que pretén igualar l’evolució de les espècies a les patents de Monsanto (llegiu el llibre “El mundo según Monsanto”, Marie-Monique Robin, ed. Península). És acomodament a la poltrona ? O és fariseisme interessat ? A llarg de la història, sempre hi ha hagut savis que han lligat el seu destí al dels poders públics, i d’altres que han ajudat a canviar el món. Em quedo amb els darrers.