Cuiners generosos

La figura del cuiner està fins a tal punt de moda que els èxits assolits poden menar-lo, d’una embranzida, als cims de la fama. Ho hem vist fa poc amb l’eufòria col•lectiva que ha desvetllat el reconeixement obtingut pels germans Roca. Allò que dóna majors dosis de visibilitat i difusió als restaurants, agradi o no, són les estrelles, els guardons, les puntuacions i la primacia als rànquings (per arbitraris que siguin).
Més enllà de la fama hi ha molts cuiners que tenen valors, es mostren sensibles amb l’entorn social i estan sempre disposats a adquirir compromisos que ajudin a millorar el món.
La Vetllada de Cuina Solidària que tindrà lloc a l’Escola d’Hostaleria d’Osona, a Tona, el proper dijous 30 de maig n’és un botó per mostra. La iniciativa, liderada per Manel Molera –cuiner del Torres Petit de Manlleu i militant de causes justes- aplegarà restaurants, càterings, xocolaters i la pròpia Escola que elaboraran una vintena de “tapes” salades i dolces que faran les delícies dels bocafins més solidaris. La guardiola del sopar (a 20€ per cap) servirà per sufragar la construcció del nou centre infantil de l’Associació Sant Tomàs, el CDIAP Tris Tras, dedicat a l’assistència a nens i nenes de fins a 6 anys que pateixen algun trastorn del desenvolupament o es troben en situació de risc social. D’això se’n diu tocar de peus a terra.
(publicat a El 9 Nou)

Iniciatives dignes d’elogi

En moments de crisi sorgeixen oportunitats. De tant sentir-ho a dir ens ho haurem de creure. A la força pengen, deia l’un; a les penes punyalades, l’altre. Sigui com sigui, cada vegada hi ha més gent convençuda que tirar endavant és cosa de tots. Que esperar que ens treguin del forat els que ens hi han ficat és per llogar-hi cadira. Ens apleguem i responem als que ens conviden a compartir moments d’il•lusió, a debatre idees, a conrear terres o consumir productes de la vora de casa perquè ens convé sentir alenades d’aire fresc i sa i perquè són aquestes, justament, les iniciatives que més confiança ens inspiren.
Aquest passat cap de setmana n’hi ha hagut dues, de mena ben diferent, que conviden a ser optimistes. La primera, la Nit encantada de Manlleu, ideada per l’OPE, a fi de donar una empenta al comerç local, obrint portes a deshores, engalanant carrers i aparadors i donant al centre de la ciutat un aire festívol i dinàmic. Enmig de desfilades, música, tastos de platets i més alegria que al govern. Un èxit.
La segona, El Sarró que, reivindicant la peça icona de la tradició pastora, es van empescar els irreductibles del Lluçanès –amb la Montse Barniol al capdavant- en un sopar amb tertúlia a la recuperada Fonda d’Alpens. Inspirant-se en un acte semblant celebrat fa poc temps a Reus anomenat El Trinxat, els més actius del Lluçanès van sembrar idees i van obrir el rebost al voltant del caliu d’una taula, com ens és natural i genuí. Un èxit.
Per ser feliç, una estona, tampoc cal fer sempre el cim.
(publicat a El Nou)