Osona, terra de xocolata

Les associacions d’imatges i paraules segueixen camins aplanats. Quan sentim anomenar Costa Brava pensem, ara a l’hivern, en garoines i ens ve a la boca el gust de iode marí ; si ens diuen Les Garrigues llesquem pa per sucar amb oli del bo; el Vallès (els “vallesos”, vaja), és terra de mongetes del ganxet; Valls vol dir calçots (encara que ara s’hagin escampats com taca d’oli socarrant tot el país); Sitges, xató; La Seu, formatge....I així anem composant un mapa imaginari de Catalunya, ric i variat, sembrat de productes autòctons, lligats sovint a cada estació de l’any, de qualitats dispars i campanyes promocionals més o menys agraciades. I Osona, de què és terra? Segons l’edat, l’estament social, l’origen, la cultura i les preferències de cadascú obtindrem, probablement, respostes diverses o, fins i tot, divergents. El porc i els embotits guanyaran, de ben segur, per golejada. Les postals les fan els tòpics i aquest n’és un de gros. No vull pas dir que no sigui fonamentat, però els productes perviuen mentre els acull la cuina i evolucionen amb ella, amb el “saber fer” dels que els cultiven, crien i cuinen. A Osona, posem per cas, han sobreviscut la patata del bufet i la tòfona (mig a les fosques). Hi ha productes, però, que sense que tinguin un vincle directe amb cap estació de l’any ni amb la idea més ancestral de “terra” s’han fet un nom a redós del territori. El cas de la llonganissa de Vic és potser l’exemple més palès. Neix a finals del segle XIX, fruit d’un saber i unes matèries primeres provinents del món rural, però a l’empara dels industrials que hi veuen un forat (el que ara en dirien un nínxol de mercat) i l’exploren. Avui no m’hi estendré, n’he parlat sovint i fa tema per ell tot sol. N’hi ha, però, un altre, que té punts d’origen en comú amb la llonganissa i que amb ell a sota el braç, ambaixadors osonencs van pel món fent país. Es tracta de la xocolata que encara recentment ha posat Vic al centre de l’univers dolç a la darrera edició del Fòrum Gastronòmic celebrada, aquest 2012, a Santiago de Compostel•la. Tres xocolaters osonencs, Rubén Álvarez (www.rubenalvarez.es) , Josep Maria Ribé (www.josepmariaribe.com) i, el mestre de mestres, Ramon Morató (www.ramonmorato.com), van fer les delícies dels assistents a les sessions que van oferir a Galícia. Postres fresques amb xocolata, combinacions agosarades amb vermut i bombons d’alta pastisseria van estar els temes triats i abastament i profunda tractats i tastats. Els tres pastissers van evocar així les arrels osonenques i dolces del Fòrum, demostrant que en aquests tretze anys transcorreguts des d’aquell febrer del 99 ell i nosaltres hem fet escola i hem contribuït a situar Vic i Osona al mapa gran i en ’horitzons gastronòmics llunyans. publicat a Osona.com

Un be negre amb potes rosses

Els que es dediquen professionalment a l’alta política estan en hores baixes. El prestigi social de l’estament ha tocat fons i les prebendes i privilegis de què gaudien en altres èpoques ara van escassos. Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant es destapen, aquí o allà, afers obscurs que van des dels que han posat la mà a la caixa fins a tripijocs a petita escala que només fan que projectar l’ombra del dubte sobre els administradors dels béns col·lectius. Tot plegat no fa més que agreujar la crisi de confiança envers la classe política, escampant encara més el desencís o la indignació.

Ara bé, quan qui defrauda la cosa pública és el veí, qui enganya és el botiguer o qui dóna gat per llebre és l’hostaler, ens arronsem d’espatlles o mirem cap a una altra banda, caragirats que som. Els murris estan ben vistos. La frontera que separa la murrieria del frau, de fet, és molt prima. Se’n queixen, sense anar més lluny, pastors i ramaders al Ripollès -que tenen un paper cabdal en el manteniment del territori- farts de veure aparadors de carnisseries i cartes de restaurants oferint carn de xai com si fos del país quan, en realitat, ha vingut de Toledo, Nova Zelanda, Austràlia o la Patagònia. Però tampoc aquí es pot posar tothom al mateix sac. Hi ha carnissers i cuiners que s’estimen l’ofici i la terra, que saben que l’engany és pa per avui i gana per demà. I trien les millors viandes.

(publicat al 9 Nou, 9/3/12)