Prendre la fresca

Buscant una casa de menjars on matar el cuc, pel centre de Granada ben entrada la nit, ara no fa gaire, em vaig topar repetides vegades amb una escena que em resultava familiar. Aquí i allà hi havia grups de veïns asseguts al carrer prenent la fresca. Una pràctica que, a casa nostra, es va perdent. Una imatge que el temps va esborrant i deixant enrere. Perquè? Doncs, probablement, per què no ens vaga. L’oci quotidià l’omplen les activitats regulades, els actes socials, o el món virtual. Hem oblidat aturar el rellotge.
Em diran que a Andalusia hi fa molta calor. És cert. També n’hi fa, però, a la Plana de Vic on el refrany diu que l’any meteorològic es reparteix entre els nou mesos d’hivern i els “tres d’infern”. I és, justament, a l’estiu, quan cau la nit, havent sopat, que comença l’hora de l’aire fresc, i ve de gust obrir finestres i sortir a fora.
Els recomano que ho provin. És una activitat saludable i econòmica. Poden treure al carrer cadires plegables, la butaca o el balancí. La llum l’hi posa l’ajuntament. El beure es paga a escot, ja sigui un porró ple de vi rosat fresquet, o una ampolla de cava. Beguin tranquils, no pateixin pels controls, ningú condueix. Al carrer, a la fresca, també es pot fumar; està prohibit prohibir. I la poden fer petar lliurament, maleir el mal govern i arreglar el món. Prendre la fresca és de franc.
Publicat a El 9 nou Divendres 19 de juny

50 anys

Fer-ne cinquanta, parlant de fer anys, significa, assolir a la vida una edat respectable. Quan hi arribem, albirem, a l’horitzó emboirat, les guspires d’aquells focs d’encenalls de la primera majoria d’edat, la dels divuit o els vint-i-un, tant se val. Ho aguaitem, amb somriure murri, tot recordant, nostàlgics, l’efervescència i el bullici d’aquells anys de tall tendre. I, repassant els avatars de la vida, com si d’una partida d’escacs es tractés, creiem, a la vista dels resultats que qui sap si decidiríem alguna jugada d’altra manera, conscients, nogensmenys, que som el que som i hem arribat on estem gràcies a la suma de decisions prematures, d’immadureses, de rampells, cops de geni, viatges de meta desconeguda, camins d’aventura, dreceres i salts al buit.

Fer-ne cinquanta, referint-nos a una publicació escrita, amb data d’aparició periòdica i, doncs, de caducitat, és tot això i molt més. Significa, d’antuvi, haver pres una decisió valenta, convençuts de les pròpies possibilitats, força més, ben segur, que de les garanties dels fiadors. Haver estat capaços d’anar atrapant lectors a base de feina tenaç, perseverant i pacient, de mica en mica, sense fer escarafalls ni defallir amb els entrebancs del camí. Anar-ne captant de nous, i fidelitzant parròquia alhora, amb arguments tallats a mida. Fent un patró de revista pensat per explicar l’anar i venir, el dia a dia, el tràfec constant i l’eclosió de gastronomia catalana en clau gironina, sense fer ois a ningú i obrint els braços a tothom.

Tot plegat, amb una humilitat i una força de voluntat a prova de crisis i maltempsades és el que ha representat i representa Oci I Gastronomia. Tot plegat i més és el que ha estat capaç d’agombolar, amb pols ferm i mà estesa l’artífex d’aquesta magnífica revista de cuina i vins que tenim als dits.

Per molts anys, Papi!