Pagesos, artesans i oficis de boca

Els del ram de l’artesania alimentària estan d’enhorabona. I ho celebren els bocafins. Que ningú cregui que lliguen els gossos amb llonganisses, però, malgrat la crisi, gaudeixen d’una certa bonança. Hi ha una fornada de gent nova que empeny per oferir qualitat i autenticitat. Aire fresc, bones sensacions, vaja. Alguns hi són de fa anys, picant pedra, innovant, maldant per ser competitius i no perdre el tren dels temps moderns; d’altres s’hi han posat fa poc, han tret el cap al mercat amb el repte de fer-s’hi un lloc i esgarrapar quota. Tots plegats conformen la flor i nata dels oficis de boca, o sigui dels que tenen per feina produir aliments a escala artesana.
Associant-se, fent pinya, creant marca territorial, com ho van saber fer els cuiners d’Osona Cuina, la força augmenta i l’aparador és més gran. En aquest món global, allò que és local –i bo- afegeix valor als productes i a la terra. Els productors comencen a tenir la paella pel mànec. A Osona n’hi ha un planter que enamora. Pagesos de debò que amb llet de vaques i cabres elaboren formatge de primera a Santa Eugènia i Tona, i a Gurb crien vedells de carn saludable. A les portes del Montseny, cansaladers de bandera, cervesers d’avantguarda i viticultors d’excepció. A Folgueroles, un forner de veres i diplomat. I a Sant Quirze, ratafia de fassina. Artesans modèlics del menjar i el beure. Osona Terra.

(publicat al 9 Nou)

Qui la fa la paga (si és pobre més)

Que en Millet l’ha feta grossa és obvi. El cas ha provocat una d’aquelles emprenyades col·lectives que s’atia sola. La decisió del jutge tornant-lo a casa ha estat la gota que ha fet vessar el got. La gent té raó, aquest paio és un pispa de mil dimonis. Tenia la clau de la caixa, hi ficava la mà, vivia com un fatxenda i sobretot repartia. La repartidora és el que el feia poderós i temible. D’aquí ve, probablement, que el cas hagi gaudit de tanta indulgència i del suport d’una arquitectura jurídica tan sòlida. Tot i la magnitud del saqueig no seré, però, dels que demanin el seu ingrés a la cangrí. No és que m’afligeixi l’home descamisat sortint de dinar allà on, segons Quim Monzó, omplia la motxilla de gintònics l’incombustible Jordi Vendrell, sinó perquè la presó sempre m’ha semblat un lloc sinistre que no desitjo a ningú.
La presó és la pèrdua de llibertat, l’expulsió de la societat, l’espai d’exclusió. Una derrota de la convivència, una vergonya de la societat. Per això m’indigna especialment que mentre assistim al sainet judicial d’aquest lladre de guant blanc, estigui llanguint a la garjola l’anarquista Amadeu Casellas, on hi ha consumit 23 anys de la seva vida, també per robar, menys però pitjor. L’un ric, l’altre pobre. El pres osonenc fa 100 dies que no menja. La seva llibertat immediata és més justa que mai. Avui que encara és viu.

(publicat al 9 Nou)