29.7.11

Els cops al CAP fan mal

El degoteig de retallades pressupostàries a Salut sembla que no tingui aturador. No sé si el sistema al que estàvem avesats i que donàvem per bo era o no era sostenible, si l’erari públic podia mantenir-lo o no, però la tisorada sanitària suposa una sacsejada sense precedents. Resulta que tot allò que ens havien dit que eren drets adquirits, conquestes socials, peces fonamentals d’un sistema que s’anomenava Estat del benestar, de cop i volta s’enfonsa com un castell de naips. Potser sí que tots plegats necessitàvem un clatellot com aquest per entendre que moltes coses s’han acabat i no tornaran a ser com abans. Potser són aquestes les sotragades que desperten la gent de l’ aletarga i provoquen indignació. Sigui com sigui, la bufetada és severa. Quan semblava que amb les cues per la visita al metge de capçalera, les esperes interminables a urgències i metges i infermeres anant de corcoll i no atrapant la feina, ja ho havíem vist tot, doncs no. Hi havia coses pitjors. Fixeu-vos, sinó, amb els darrers anuncis. Salut avisa del proper tancament nocturn dels Centres d’Atenció Primària de Ripoll i Camprodon i de la supressió de guàrdies localitzables de Campdevànol i Ribes de Fresser. Aquests cops de cap de salut són mals senyals. Que vénen a carregar més els neulers a un sistema que ja va tirant amb una precarietat preocupant. Males notícies aquests cops als CAP. Mala salut de la nostra sanitat pública.

Publicat a el9nou

27.7.11

Quina canya i que fresca, la cervesa artesana

Ara ja podem afirmar sense embuts que el fenomen de les cerveses artesanes és un fet que avança i es consolida. Són una trentena a tota Catalunya. Les anomenen cerveseries artesanes o micro-cerveseries. Tot sol començar amb una inquietud, un cuc, afecció o passió que esdevenen vocació i acaben en ofici. Gairebé ningú ho havia fet mai abans. Són neòfits, neo-cervesers, artesans de la cervesa. N’hi ha a tot el país i el que va començar sent un fet aïllat, una anècdota, està fent forat i progressant de valent, fins al punt que algunes marques industrials -les petites més que les grans- els aguaiten amb cara de pomes agres. Han fet forat al mercat, esgarrapen quota, s’obren pas lentament però segura i, a poc a poc, van fent camí. Ningú sap l’abast, a hores d’ara, que pot acabar tenint el moviment, però encara que els faci pessigolles, s’ha escampat com una taca d’oli. Els analistes freds diran que hi havia mercat; els romàntics, que calia difondre la cultura de la cervesa. Sigui com sigui, han ascendit a la divisió gastronòmica del país. Amb receptes diferents, propostes diverses, noms pintorescos, formats dispars, posats artístics i muntanyes d’il•lusió. Solen saber més de produir que de vendre, d’inventar que de repetir, de crear que de fixar fórmules. Però, mal sigui a bots i empentes, se’n surten. Hi ha un catàleg que no te l’acabes, tant per tipus com d’orígens. Hi ha les pils, les ales, les pale ales, vermelles i negres. N’hi ha de blat, de blat de moro, de fajol o amb ratafia. I abracen els Països Catalans, de dalt a baix. Se’n fan a la plana del Rosselló, a l’Empordà, la Garrotxa, el Vallès, al cap i casal, el Maresme, la Cerdanya... i, sense anar més lluny, a Osona. Els d’aquí van ser pioners i se’ls nota. Parlem de la cervesa del Montseny, feta a Balenyà. Ofereixen gamma àmplia, són dels grans d’aquests petits. Militen a Osona Terra –el col•lectiu més actiu d’artesans, de la comarca d’Osona-, i no paren de mirar horitzó enllà i exporten a mitja Espanya, a Dinamarca, als Estats Units i al Japó. Més menuts i novells, a Olost de Lluçanès, s’hi han instal•lat els de l’Ausesken. La seva oferta és més minsa -no pas la qualitat, que al pot petit hi ha la bona confitura. Primmirats de mena, meticulosos i esmerats fins a l’obsessió, broden la birra, amb precisió d’alquimistes i follia d’artistes. Uns i altres són els nostres particulars ambaixadors locals de les cerveses globals. A uns i altres, endavant les atxes que la feina ben fresca no té fronteres.

15.7.11

El formatger més jove de Catalunya


Els joves que, havent acabat els estudis, aspiren a trobar feina tenen al davant un panorama desolador. Les recents declaracions del Conseller Mena, afirmant que són molts els aturats que mai no tornaran a treballar ho corroboren. Hi ha un gruix considerable de joves que ni estudia ni treballa; duen penjat com un escarni la llufa dels “ni, ni”. Anys d’estudi en debades i títols que són paper mullat en el món de les grans finances són motius d’indignació.
Sempre hi ha, però, qui no es resigna i rema contra corrent maldant per fer-se un forat, obrint-se camí, construint un projecte, trescant per sobreviure practicant oficis més vells que anar a peu. Com és ara el de formatger. És el cas de l’Oriol Brugués, d’Espinelves, a les portes del Montseny. És el formatger més jove de Catalunya. Només té 21 anys i sempre ha treballat a pagès que és el que volia ser de gran. La seva dèria era tenir un ramat de cabres i viure del que li donessin. Cop de mà de la família i les té. Ell les cria, les pastura i les muny i de la llet en fa formatge. Elabora un mató de llibre, melós, franc i saborós. I un formatge fresc que n’és el pas següent, companyó d’amanides i llesques de pa torrat. El millor, però, encara ha d’arribar. Serà un formatge de llet crua, com pertoca als grans formatges. Artesà de veres, autodidacta de mena. Modèlic. Un cas per estudiar, cuidar i mimar. I uns formatges per fer xalar.

(publicat al 9 Nou) 

2.7.11

El Lluçanès em té el cor robat

Els llocs que guardem a la memòria són els que tenen ànima. Viatgem com mai abans, volem esbojarrats, travessem oceans, però fet i debatut ens queden quatre imatges memorables. Servem, més que res, vivències dels indrets que deixen petja. Ben mirat, sovint són paisatges que tenim a tocar. Territoris humanitzats, paisatges acollidors, gent hospitalària que no deixen indiferent ni permeten al viatger passar de llarg. El Lluçanès és tot això i molt més.

Els convido a comprovar-ho. Prenguin tot el temps que calgui. De Vic estant enfilin la carretera de la Trona, passant per Sant Hipòlit. Giravolts, vistes de talaia sobre la Plana de Vic i conducció confortable. Al capdamunt, l’altiplà flanquejat per miradors santificats: Sant Salvador (de devoció recent) i Els Munts, d’una banda, Santa Llúcia i Sant Martí Xic, de l’altra. I quan Osona és un mar de boira no pateixin que al Lluçanès hi lluu el sol. Si de cas, quatre dies mal comptats, sobretot a la tardor després d’haver plogut, s’hi arrapa la lluçanesa, boira de muntanya, molla i espessa, presagi de temps de bolets que quan n’és any se’n fan a cor què vols. Abunden les pinenques, rovellons, rossinyols i fredolics però el bolet preferit de la gent del país és la llenega, de tacte i sabor delicats i sublims.

I si fos cert allò que etzibà un dia un alcalde vigatà dient que Vic era capital de la Catalunya, el Lluçanès en seria el melic. Té de tot i bo i evoca valors paisatgístics i d’ètica social que són béns escassos i altament preuats. Destil•la un estil de vida que respon, fil per randa, a la filosofia slow, el de viure sense pressa, menjant bo i paint bé. Un esperit que respirem tot passejant pel Sorreigs o per la riera de Merlès, fent estada a Sobremunt (cels estrellats i una calma que enamora) o a Lluçà (record de silenci eixordador, llum de lluna plena, ombra de claustre romànic), a Sant Agustí o a Alpens (no us perdeu la fonda), a Sant Feliu, a Perafita, a Sant Boi (ompliu el cabàs de pa i coca de forner, són una relíquia) o a Oristà (un pagès hi conrea un cigró xic i fonedís que manlleva el nom al poble). I per tot horts vius, aviram que menja sa i xais de pastura transhumant baixant del Pirineu.

El Lluçanès reuneix tots els ets i uts per tenir, diguem-ho clar, categoria de comarca. Té entitat i identitat, personalitat i trets prou diferenciadors. Allunyat del neguit urbanita i dels grans eixos viaris, el Lluçanès reuneix tots els ingredients per presumir de ser un dels territori més serens i tranquils del nostre país. I que duri.

Publicat a la revista Descobrir núm. 158. Juliol 2011

1.7.11

Ens mengem la Vall



Casademont és una marca molt coneguda en l’àmbit de la indústria dels embotits que, ara fa 10 anys, va crear una Fundació que té per objectiu el foment d’activitats culturals i educatives a les comarques gironines. Disposa d’una prestigiosa Butaca que ha acollit els caps més brillants de les ciències, les lletres i els oficis i atorga amb periodicitat anual diferents tipus de beques que fomenten l’educació i la recerca. Les que duen per nom “Educar Menjant” volen estimular iniciatives dels Països Catalans que promoguin els valors d’una alimentació saludable en el món educatiu. A les bases es valora especialment la voluntat de compromís del projecte presentat amb l’entorn social i geogràfic on s’ha de desenvolupar.
És una excel·lent notícia que una de les quatre beques concedides (de les 72 presentades) fos per “Ens mengem la Vall” presentat per l’Associació Cuines de la Vall de Camprodon. S’ho mereixen. El projecte és resultat de l’estreta col·laboració entre el col·lectiu de restauradors, la Cooperativa Ramadera de Molló, l’Associació de criadors d’eugues de muntanya del Ripollès, l’escola Dr. Robert de Camprodon i la seva AMPA. La feina conjunta d’uns i altres contribueix decisivament a l’arrelament del teixit social i econòmic al territori i a la difusió i coneixement dels productes locals sans i de qualitat.
Iniciatives com aquesta animen la gent a mantenir l’activitat al territori i ajuden infants i joves a viure en un món, si no més just, almenys més sa.

(publicat al 9 Nou)


L’àpat del pa, la teca i el vi (II)



Qui li havia de dir a Oriol Rovira, quan feia de cuiner als Munts, que tornaria a  Sagàs, entre Prats i Gironella, convertint la seva casa pairal, Els Casals, en un lloc de culte gastronòmic a Catalunya. I que ran de l’èxit de la proposta culinària –estrella inclosa- acabaria un dia exportant la seva marca a Barcelona, amb el subtítol de “pagesos i cuiners” en un restaurant, a tocar la Borsa,  basat en la venda de productes de Sagàs amb una carta on tot té pa. La sacrosanta importància del pa.
I qui hauria pensat, en aquella mateixa època, quan Osona Cuina girava al voltant de la tòfona, que una de les campanyes més sonades de la col·lecció 2011 tindria el pa com a element central. Doncs això és justament el que ha fet Ignasi Camps, a Ca l’Ignasi, a Cantonigròs: un àpat del pa, la teca i el vi, amb tots els ets i uts. Érem una quarantena que vam xalar de debò. Hi havia convidats d’honor, els homes del pa, els forners de cadascun dels pans que van desfilar a taula. Gent d’un ofici que ha anat de mal en pitjor però que sembla que revifa amb força. Homes que tresquen cada nit perquè no es perdi un dels sabors més ben fixats a la nostra memòria del gust, el del pa de veres. Aquell que té sola, crosta cruixent i molla espessa i amorosa, de la de sucar. Pa que es deixa acaronar i guardar a la coixinera o al calaix i treure’l l’endemà que és tant o més bo i acabar-ne fent sopes o suca-mulla quan s’hagi eixugat tant que ja sigui sec.
Va ser un àpat de germanor entre Osona (Lluçanès inclòs) i la Garrotxa. Hi havia coca del Mossèn i pa de pagès del forn Sant Jordi (Folgueroles), pa de barra de Cal Forner (Sant Boi de Lluçanès), pa blanc de Ca La Nàsia (Olot), un de 4 quilos de l’Era Nova (Rupit), un de 2 d’en Lluís Batallé (Hostalets d’en Bas) i el de fajol i la coca de llardons de Can Carbasseres (Olot). Hi havia, ras i curt, l’arca de Noè del pa. La cuina en fou companyona i el vi –triat per Miquel Bofill, cellerer major d’Osona-  comparsa de bon beure. Platillos amb pedigrí (oh! quin arròs de conill!), simfonia de formatges (tirant a artesans),  cerveses de fajol i blat i recital de vins d’autor (com ara els d’en Trallero). Per llepar-se els dits i sucar-hi pa. I prendre’n model.

(publicat al 9 Nou)