23.3.12

Tinc un pis al banc

Les notícies d’un dia qualsevol tenen, si s’hi fixen, força en comú. Sempre n’hi ha de caire polític (l’escàndol del moment), de macroeconomia (les retallades), d’esports (perdó, vull dir de futbol), del temps (ara que no plou) i el plat de sang i fetge del dia. Futbol i temps a banda, ens astoren i ens indignen. Més escasses van les que passen al costat de casa, que són, al cap i a la fi, les que més emprenyats ens fan sentir.

La informació que publicava a doble pàgina El 9 Nou de dilluns passat és d’aquesta mena. Feia referència als nous desnonats, els que no poden pagar la hipoteca del pis on viuen. Quan ara fa un any i escaig es va conèixer el cas d’una família ghanesa afectada pel desnonament molta gent va pensar que aquell era un problema propi dels darrers immigrants. Però resulta que no. El daltabaix és tan profund que l’impagament d’hipoteques s’escampa i es parla, només a Osona, d’un miler de casos. El problema no coneix origen, color, edat, estat civil ni condició social.

Es diu, amb raó, que vivíem per sobre de les nostres possibilitats. Certament, quan les vaques semblaven grasses tothom estirava més el braç que la màniga. Però és d’una hipocresia insuportable pretendre ara culpar del mal a qui contreia una hipoteca mentre es permet que els bancs en quedin sans i estalvis embargant qui no pot pagar. Ara que ja sabem que tenim el problema al pis del costat, només falta que deixem de mirar cap a una altra banda.

14.3.12

Osona, terra de xocolata

Les associacions d’imatges i paraules segueixen camins aplanats. Quan sentim anomenar Costa Brava pensem, ara a l’hivern, en garoines i ens ve a la boca el gust de iode marí ; si ens diuen Les Garrigues llesquem pa per sucar amb oli del bo; el Vallès (els “vallesos”, vaja), és terra de mongetes del ganxet; Valls vol dir calçots (encara que ara s’hagin escampats com taca d’oli socarrant tot el país); Sitges, xató; La Seu, formatge....I així anem composant un mapa imaginari de Catalunya, ric i variat, sembrat de productes autòctons, lligats sovint a cada estació de l’any, de qualitats dispars i campanyes promocionals més o menys agraciades. I Osona, de què és terra? Segons l’edat, l’estament social, l’origen, la cultura i les preferències de cadascú obtindrem, probablement, respostes diverses o, fins i tot, divergents. El porc i els embotits guanyaran, de ben segur, per golejada. Les postals les fan els tòpics i aquest n’és un de gros. No vull pas dir que no sigui fonamentat, però els productes perviuen mentre els acull la cuina i evolucionen amb ella, amb el “saber fer” dels que els cultiven, crien i cuinen. A Osona, posem per cas, han sobreviscut la patata del bufet i la tòfona (mig a les fosques). Hi ha productes, però, que sense que tinguin un vincle directe amb cap estació de l’any ni amb la idea més ancestral de “terra” s’han fet un nom a redós del territori. El cas de la llonganissa de Vic és potser l’exemple més palès. Neix a finals del segle XIX, fruit d’un saber i unes matèries primeres provinents del món rural, però a l’empara dels industrials que hi veuen un forat (el que ara en dirien un nínxol de mercat) i l’exploren. Avui no m’hi estendré, n’he parlat sovint i fa tema per ell tot sol. N’hi ha, però, un altre, que té punts d’origen en comú amb la llonganissa i que amb ell a sota el braç, ambaixadors osonencs van pel món fent país. Es tracta de la xocolata que encara recentment ha posat Vic al centre de l’univers dolç a la darrera edició del Fòrum Gastronòmic celebrada, aquest 2012, a Santiago de Compostel•la. Tres xocolaters osonencs, Rubén Álvarez (www.rubenalvarez.es) , Josep Maria Ribé (www.josepmariaribe.com) i, el mestre de mestres, Ramon Morató (www.ramonmorato.com), van fer les delícies dels assistents a les sessions que van oferir a Galícia. Postres fresques amb xocolata, combinacions agosarades amb vermut i bombons d’alta pastisseria van estar els temes triats i abastament i profunda tractats i tastats. Els tres pastissers van evocar així les arrels osonenques i dolces del Fòrum, demostrant que en aquests tretze anys transcorreguts des d’aquell febrer del 99 ell i nosaltres hem fet escola i hem contribuït a situar Vic i Osona al mapa gran i en ’horitzons gastronòmics llunyans. publicat a Osona.com

9.3.12

Un be negre amb potes rosses



Els que es dediquen professionalment a l’alta política estan en hores baixes. El prestigi social de l’estament ha tocat fons i les prebendes i privilegis de què gaudien en altres èpoques ara van escassos. Per acabar-ho d’adobar, de tant en tant es destapen, aquí o allà, afers obscurs que van des dels que han posat la mà a la caixa fins a tripijocs a petita escala que només fan que projectar l’ombra del dubte sobre els administradors dels béns col·lectius. Tot plegat no fa més que agreujar la crisi de confiança envers la classe política, escampant encara més el desencís o la indignació.
Ara bé, quan qui defrauda la cosa pública és el veí, qui enganya és el botiguer o qui dóna gat per llebre és l’hostaler, ens arronsem d’espatlles o mirem cap a una altra banda, caragirats que som. Els murris estan ben vistos. La frontera que separa la murrieria del frau, de fet, és molt prima. Se’n queixen, sense anar més lluny, pastors i ramaders al Ripollès -que tenen un paper cabdal en el manteniment del territori- farts de veure aparadors de carnisseries i cartes de restaurants oferint carn de xai com si fos del país quan, en realitat, ha vingut de Toledo, Nova Zelanda, Austràlia o la Patagònia. Però tampoc aquí es pot posar tothom al mateix sac. Hi ha carnissers i cuiners que s’estimen l’ofici i la terra, que saben que l’engany és pa per avui i gana per demà. I trien les millors viandes.

(publicat al 9 Nou, 9/3/12)

Cues de pansa per a la cuina catalana

Treballo en un sector molt donat als homenatges. Al món de la cuina s’eleven sovint futileses a categoria de virtut o es lloen banalment qualitats pròpies de l’ofici. Aquesta sacralització dels humans em fa respecte i m’angunieja. Altra cosa és la memòria. En recordar-se d’una persona perquè ens ha estès la mà sense tremolar, brindant-nos un suport generós, quan ens hem llençat a projectes innovadors, avançats i agosarats, és de gent agraïda. És el cas del reconeixement que han tingut recentment els d’Osona Cuina envers Miquel Codina pel paper determinant i valent que va jugar quan el grup era a les beceroles i es gestava el Fòrum Gastronòmic. Tot al contrari de la desmemòria exhibida dos dies abans al Palau de la Generalitat pels impulsors de la candidatura presentada a la Unesco per què declari la Cuina Catalana Patrimoni de la Humanitat, amb la remor de fons d’un III Congrés de Cuina Catalana, 20 anys després del segon. Dirigia l’acte el President, hi havia la flor i nata de la cuina i una delegació osonenca. Agraïments, records i raspallades, però cap esment a qui fou, a la dècada dels 90, l’home de la cuina d’aquest país, Llorenç Torrado, que vivia a Cantonigròs. Explorador culte, pensador agut, comunicador de mena, va estar al capdavant d’un grapat d’iniciatives, entre altres la del congrés que fou palanca de l’actual. L’oblit dolós és una actitud mesquina. (publicat al 9 Nou, 24/02/12)

Pensar amb les mans



Vivim sovint amb el cor partit, entre allò que pensem i allò que sentim, allò que diríem i el que acabem dient. Ens passem la vida en permanent batussa interior, procurant que s’entenguin el cervell i el cor, harmonitzant la raó i els sentiments. Fent un paral·lelisme –salvant totes les distàncies- ens passa una cosa semblant a l’hora d’encarar  la vida en la vessant professional, primer acadèmica i finalment laboral. Estudiem per aprendre, per formar-nos, per instruir-nos, convençuts que aquells estudis són el germen de l’ocupació professional de la nostra vida. Això és el que sovint transmeten els adults quan aconsellen els joves sobre la via d’estudis a triar, generant, de retruc, unes expectatives sobre la sortida professional que, a l’hora de la veritat, costen déu i ajut d’assolir. Tot, òbviament, amb tota la bona fe i a fi de bé però oblidant, alhora, que la realitat és fluctuant, variable, inestable i, fi al cap, tossuda. I que per més que ens obstinem a creure que obtenint tal o qual titulació tindrem garantit un lloc de treball on desenvolupar els nostres coneixements i ens pagaran en conseqüència, pot molt ben ser que ens haguem de conformar a trobar una feina que no tingui res a veure amb el que hem estudiat, ni en especialització, ni en rang, ni en sou. I encara gràcies. El mercat laboral està supeditat a l’oferta i la demanda i subjecte a uns vaivens imprevisibles, que s’infla i es desinfla i provoca sotragades.  
No escric això per desanimar ningú, ans al contrari. Ni pretenc que mares, pares i professorat declinin responsabilitats, ni deixin de fer el paper de mentors que els pertoca i fills i alumnes esperen d’ells. Ni, menys encara, voldria desmoralitzar la gent jove que tenen al davant un horitzó, pel cap baix, prou ennuvolat. Ara bé, potser fóra bo, sense tirar aigua al vi, advertir-los de tot plegat i que anessin prenent consciència de quin pa hi donen. Animar-los a estudiar ara i a seguir formant-se més endavant, maldant per no perdre mai el cuc del saber.
I posats a parlar clar, dir-los també que hi ha moltes sortides professionals a la vida –qui sap si cada vegada més- que no tenen res a veure amb els estudis superiors. Que hi ha oficis que perviuen, d’altres que ressusciten de les cendres i algun de nou que treu el nas. Comencen a donar-se casos, sortosament, de noies i nois molt joves que es guanyen la vida molt dignament en sectors que experimenten una revifalla, amb el valor afegit del prestigi social. Hi ha gent ben jove que presumeix de treballar de cuiner o de cambrer, o que va amb el cap ben alt fent formatge o pa, per posar alguns casos. Que el llegir no ens faci perdre l’escriure, pensem també que tenim mans.


(publicat revista AMPA-IES Roda de Ter)