Trio d'asos a La Xicra

S'hauria de ser molt pere-punyetes per menjar a La Xicra (Palafrugell, 972305630) i no sortir-ne molt satisfet. S'hauria de ser d'aquella mena de gent que demana la lluna en un cove, pretendre veure el mar des de la finestra o sentir trencar les ones i brogir la tramuntana. Tret d'això, La Xicra ho té tot. O més ben dit, fins i tot això podem tenir-ho si tanquem els ulls i ens deixem endur per la flaire que encara desprenen al plat les tomates de pera -tant se val que siguin amanides o en sopa amb aufàbrega-, el sabor intens de grana tendre dels fesols de la cella, o per l'expressió de mediterrània pura de les anxoves de mida real o dels popets amb ceba (quina delícia amb només pop i ceba i un canyell d'astúcia!). A La Xicra mai falten els plats que a la carta anomenen de la "cuina tradicional", com tampoc els cauen els anells per tenir-ne sempre a punt de creació recent, aquests catalogat de "la nostra cuina". Siguin d'uns o altres, no deixeu de tastar-ne algun de fondo, siguin unes les llenties amb gambes, uns peus calçats o un catxoflino, per citar alguns clàssics. La Xicra forma part d'una categoria de peces rares de l'hosteleria, per més que, paradoxalment, ofereix una cuina amb molt futur, honesta, saborosa i segura. Però és que per acabar-ho d'adobar estem parlant d'un restaurant i, doncs, de servei. L'assignatura pendent de tantes cases d'alta alcúrnia, aquí passa amb nota. Arribar i moldre, modèlic. Tot plegat gràcies a un trio d'asos. L'Anna a la cuina, deixeble i mestre ja alhora. La Montse al menjador, l'energia sostenible de la casa. En Pere Bahí és l'as a la màniga, l'ànima. I tocat de gràcia qui sap si per cuinar en un carrer estret que fou font d'inspiració de tal llibre d'en Pla de tots, n'està escrivint un de l'Empordà petit que esperem amb candeletes. Que gran ets Pere!