Vic perd més que una llonganissa

Que en ple boom dels productes locals i de km 0, ara que el país presumeix amb orgull de liderar la gastronomia al món, plegui un llonganissaire sap greu.

Que ho faci, per les raons que han empès Pau Arboix a abaixar la persiana de la seva empresa, és greu.
Catalunya i Vic s’ho han de fer mirar. Perquè si un miracle no ho arregla, el país i la ciutat hauran perdut per sempre un excel·lent producte del porc, un important actiu del patrimoni històric i un recurs turístic de primer ordre. La sentència que ha motivat la decisió és conseqüència, recordem-ho, del recurs dut a terme per la Generalitat i arriba la mateixa setmana que Vic presentava a París, amb gran pompa, la seva candidatura a ser considerada “ciutat de gastronomia” per la Unesco. Si ningú no evita el tancament de Casa Sendra, la que per a molts bocafins i gastrònoms de tot arreu és la millor llonganissa del món, desapareixerà per sempre dels més lluïts aparadors de Barcelona, Madrid…i París. I amb ella, sovint, la marca Vic.

Els motius del desgraciat desenllaç van més enllà de les qüestions legals i la competència comercial. Un fet semblant, en països en què solem emmirallar-nos, com ara França o Itàlia, seria inversemblant. Allà entenen que el territori és sobirà i és el bé comú que cal preservar i defensar, mentre aquí, lluny d’entendre així la terra, caïnites de mena, ens seguim devorant entre nosaltres.