La millor
Ho dèiem a l’octubre, abans que comencés la temporada i hi tornem ara que ja està a les acaballes, aquest ha estat un molt bon any de tòfones, en quantitat i en qualitat. He tingut ocasió de provar-ne, les darreres setmanes d’orígens ben diferents. N’he tastat d’Umbria, a Itàlia, de Sòria, de Navarra, de Terol, de l’Alt Urgell i d’Osona (concretament del Cabrerès), i els puc assegurar, sense cap prejudici xovinista que la millor ha estat sens dubte la d’aquí. Era la més madura, d’aspecte ortodox, sana i ben formada, de color negre marbrejat , de flaire més profund, intens i perfumat; de paladar franc i noble, subtilment carnosa, amb regust llarg i persistent. Coincideix la comparança amb un tast a cegues celebrat l’any 99, al primer Fòrum Gastronòmic. En aquella ocasió els experts –francesos inclosos- van considerar que la d’Osona era la millor. El potencial, auguràvem alguns aleshores, era enorme. Per convertir-lo en realitat calia fer deures. S’havia d’obrir el comerç, als restauradors que ja en demanaven i als gurmets que ja tafanejaven. Calia fer mercat a plaça a Vic. Intents tímids, poca predisposició del sector i l’administració, i la feina per fer. Mentrestant, la competència, a Navarra, a Sòria, a Osca o a Narbona, prou que la va fer. Han passat els anys i sembla que, finalment, hi ha tofonaires molt representatius que baixen a vendre. És un primer pas d’allò que Vic podria i hauria de ser, cap i casal de la tòfona negra.
(publicat a El Nou)