Ca l'Enric, que ve de família

Quan es parla de germans que han emprès el camí de cuinar i servir hostes plegats, de seguida ens vénen al cap els Roca que han brodat l’aventura al Celler de can Roca. N’hi ha, però, uns quants més que, partint del bressol familiar, sovint del negoci de generacions passades, s’han jugat els quartos plegats. A més dels Roca a Girona, de germans creadors de marques culinàries prestigioses en trobem a Montpeller, a Càceres, a Poio, a Oiartzun, a Barcelona, o a Anglès mateix. A la Vall de Bianya, els Juncà són tres: en Joan a la sala, la Isabel i en Jordi a la cuina. I no sé què ho fa però hi ha una química molt especial que flueix en aquest cas de forma natural.
Estan a l’epicentre d’un paratge idíl·lic, el de la Vall de Bianya, a tocar Olot i a punt d’enfilar els túnels de Capsacosta, Garrotxa amunt per anar a la Vall de Camprodon. El costumari meteorològic popular parla d’aquest tros de país com el gibrell de Catalunya, de tant com hi plou i de tant frondós i verd com és el paisatge. Però el viatge val, sobretot, la pena perquè a Ca l’Enric cuinen de meravella. L’atenció humana i el servei professional a la sala són pulcres i discrets, o sigui impecables. I els plats que neixen, a parts iguals, del seny de la Isabel i de la rauxa d’en Jordi excel·leixen en el coneixement de la matèria primera i sedueixen per la manera com s’atansen a la memòria gustativa que duem dins.
A ca l’Enric tenen uns quants llistons molt alts. El primer és el de la qualitat del producte que, sent de manera important el propi de la temporada i sovint dels paratges propers, coneixen com ningú. El segon, el de la tècnica impecable que transmet maneres apreses de bona escola. El tercer, el d’una sensibilitat irrenunciable, quasi obsessiva, perquè els plats siguin tan bons com poden ser-ho. Ja sigui els que contenen bolets abundosos, o bé els que, durant tot l’hivern, brinden als amants de la cuina de cacera l’oportunitat de celebrar a Ca l’Enric un àpat d’autèntica gala. I si volen una especialitat, una per damunt de totes que els fa únics i irrepetibles, n’hi ha una que té nom de crepuscle: la becada. Reservin plat que l’au s’ho val.