De valls i dones que trenquen motlles

Les fronteres són ratlles de vergonya que tracen els governants sobre els països per dividir territoris simètrics, persones iguals, llengües idèntiques, històries i cultura compartides. Facin la prova enfilant la Vall de Camprodon i baixant a Prats de Molló pel Coll d’Ares, o a La Presta des d’Espinavell, o zigzaguejant les fites fronteres pels senders que van trepitjar amb peus feixucs milers d’homes i dones que fugien fa setanta anys de la barbàrie franquista rumb a nous inferns. Hi trobaran persones que s’entenen en la llengua comuna i un paisatge natural i cultural que acosta a qui els Estats separa.
La cuina n’és, de tot plegat, expressió genuïna. És als fogons casolans i en cases de menjar del Pirineu on encara la hi trobem dignament conservada. Per mor que no es perdi, una colla de restaurants, decidits i convençuts, s’han associat amb el noble objectiu de “recuperar i preservar la gastronomia, els productes i les tradicions locals”. S’anomenen Cuines de la Vall de Camprodon. Primer va ser la trumfa nova, amb el fred vindrà la matança del porc i durant tot l’any –començant a la primavera- el trumfo ferm: el poltre que tanca el cercle i ajunta restauradors i criadors d’eugues. Cuines on sovint manen dones, com ara la Francina al Pont 9 de Camprodon o l’Eva a Can Jordi d’Espinavell, de qui n’he tastat recentment plats exquisits. Al grup n’hi ha fins a nou més que duen la batuta als fogons Té raó l’escriptor gastronòmic asturià José Manuel Vilabella: la revolució culinària pendent està en mans de les dones.

(publicat al 9 Nou, 21/11/09)