Quan ara fa cent anys i uns quants Josep Gou macerava nous tendres i herbes i espècies, afegint-hi sucre a dojo i alcohol a mida, poc devia pensar l’home que la cosa anava per llarg, que la seva ratafia perviuria quatre generacions i que en ple segle XXI els seus besnéts podrien presumir d’elaborar la millor ratafia del món. Quin bé de déu de licor! Amb aquell color torradet i càlid, la fragància que exhala que la fa inconfusible, aquell llagrimer de densitat refinada i el gust que omple la boca de cop i convida a pronunciar paraules divines.
La Ratafia és una de les begudes més nostrades que hi ha i, a la vegada, una de les més universals que es coneixen. Vull dir que allò que aquí en diem ratafia no té equivalent, però que de ratafies, en canvi, n’elaboren amb ingredients i resultats dispars del Carib a Austràlia, del Quebec a Polònia, a Aquitània i a Occitània. Aquí, als Països Catalans, segueix formant part dels usos i costums a moltes comarques pirinenques i de manera especial a les d’Osona i la Garrotxa. Però fins i tot aquí amb variables de consideració: mentre els osonencs ens la prenem amb sifó per fer el vermut, els garrotxins la prefereixen al llevant de taula, com a digestiu.
No tinc cap intenció de ser imparcial –que ningú posi el crit al cel, no ens passem el dia fent rànquings de cuiners i restaurants?- els de can Russet fan una ratafia que és un 10. Duu les rendes en Xavier, ben bé d’Olot, ell i la ratafia (i els que en fan condició i marca convençuts d’elaborar els millors tortells i coques i embotits de porc). Ben autèntica i de fiar, fidel a la recepta, al ventall d’ herbes i d’espècies, a la puresa de l’esperit de vi (les holandes), als temps lent, a l’espai silent, respectuosa amb els passos litúrgics que la sacralitzen.
Beure licors antics ja no és moda. Les avemaries dels gintònics ens han tret els parenostres de la ratafia del cap. Però la tradició de fer-ne i de beure’n, malgrat la maltempsada, aguanta el tipus. En fan fires a Besalú i Santa Coloma, i concursos a Anglès i Centelles. I els de can Russet són allà, fent-los costat quan els criden.
I si la ratafia ja no és per tancar pactes entre bisbes –rata fiat!-, sempre serà bona per “lliscar des del clot de l’estern de la senyora comtessa i recórrer la melic”, com escriví Anna Cabezas, poetessa de Sabadell. I els carlins...
(publicat a gastronomia i Oci)
No hay comentarios:
Publicar un comentario