17.2.11

Santi Santamaria, la força de les idees


La sobtada mort de Santi Santamaria –en terres asiàtiques, com Vàzquez Montalbán- ha agafat tothom per sorpresa. Al cataclisme produït en el món de la cuina, s’hi afegeix la popularitat de què gaudia el cuiner de Sant Celoni, propiciada per la seva dimensió mediàtica. Es parlarà, s’escriurà, es glosarà la seva figura i es plorarà abastament. És humà, la mort ens sobrepassa, ens corprèn i ens uneix. Arracona discrepàncies, difumina diferències i conflictes d’idees, per molt profunds que fossin. La mort ens aclapara i desconcerta, ens pot i ens supera i té la virtut d’enllumenar la bondat i els valors de la persona traspassada. La mort despulla les veritats i ens fa veure la futilesa i absurditat de combats dialèctics menats. Això no ha de significar que les idees siguin banals ni els debats en debades. Hi ha expressions de condol que resulten indignes de tanta hipocresia com destil·len. Tampoc cal simular beatituds ni inventar jardins de roses que mai havien estat.

Durant anys he discrepat sense embuts amb les formes adoptades per en Santi i així li ho expressat, públicament si ha calgut, personalment tothora. Hem procurat oferir-li la nostra tribuna, tants cops com l’hem oberta; va acceptar l’escenari del Fòrum de les Cultures, al 2004, en una de les sessions històriques d’aquelles Cuines de la Diversitat que es va endur el vent. Però la seva immensa personalitat, l’obsessió per l’Adrià i la coherència del seu discurs, no li ho permetien. I ho hem respectat.

Amb la mort de Santamaria, la cuina perd molt. Un prototip d’empresari de restauració rar, defensant un model de restaurant d’alta cuina i escàs. Però, sobretot, la cuina perd un pensador, un intel·lectual, un gastrònom. La defensa d’unes formes de menjar, dels productes de la terra i dels que els produeixen, d’uns plats i d’uns gustos, d’una ètica a la cuina, d’una llengua i d’un país, són béns força més valuosos que el classicisme culinari. Esperem que la seva mort no faci perdre, com diu Reggol, biodiversitat a la cuina. Que perduri la seva obra i que visqui la bona cuina.

Que la terra et sigui lleu, Santi.

3 comentarios:

Jordi Vilarrodà dijo...

Molt bé, Pep, enhorabona per aquest article tan ponderat (i tan difícil d'escriure en aquestes circumstàncies!). Amb el teu permís, l'enllaço al meu facebook perquè el pugui veure com més gent millor.

Pep Palau dijo...

Gràcies, Jordi. Un honor per mi que l'enllacis amb el teu facebook; les reflexions s'enriqueixen circulant.

Els fogons del pare dijo...

Em semblen unes paraules sàvies i ponderades i si em permets donaré la meva opinió, allunyada del coneixement personals dels protagonistes, que malauradament no puc esgrimir.
Estem d'acord en que les formes no van ser segurament les més apropiades però va tenir la virtut d'encetar un debat políticament incorrecte i que tal com dirien a Polònia, "algú ho havia de dir" i aquest algú havia de ser forçosament una persona amb un nivell i estatus com el d'en Santi, al contrari no se n'hagués ni parlat. Va gosar dir allò que molta gent del món de la cuina pensem.
No parlaré de l'Adrià que sap el que fa com ningú i està envoltat del millor personal tècnic, però sí de tota una cort de seguidors seus que sense aquest coneixements omplen armaris de la seva cuina professional amb desenes de productes que apliquen sense criteri ni garanties. Ho he vist i per això ho dic. Un perill i una manca d'ètica professional molt grans.
Pep, m'he allargat en el comentari. Si el consideres inapropiat, tu mateix, l'elimines tranquilament.
Salut.
Manel